Camí a Olímpia

     Eren les 7 del matí quan les veus d’una multitud agrupada a l’àgora em despertà. Ràpidament em vaig alçar per saber el motiu exacte de per què hi havia tanta gent reunida allí en aquell moment del dia. Vaig veure com onejava un estendard molt peculiar. Això ho explicava tot. Havia arribat a la nostra ciutat la delegació encarregada de viatjar per tots els territoris grecs anunciant la data exacta de la celebració de les Olimpíades així com dels atletes que representarien a cada ciutat.

​

     En un tres i no res em vaig posar al damunt la túnica, les sandàlies i em vaig netejar la cara amb l’aigua fresca i bruta que hi havia a la gibrelleta. Obrint-me pas entre la gent vaig avançar fins a arribar a un lloc on tenir una bona perspectiva del que allí anava a enunciar-se.

​

     Havien estat molts mesos de preparació, complementant els durs entrenaments amb les poques hores lliures que deixava l’ofici de pelleter. Encara que les meues marques havien millorat, a la ciutat hi havia nombrosos atletes que esperaven el seu moment igual que jo. Tots ells suposaven una dura competència. Calia doncs, esperar la bona fortuna dels déus per poder ser un dels escollits.

​

     L’emissari desenrotllà un majestuós papir i començà a llegir-lo. De sobte, tota l’àgora es va fondre en un silenci com el que es produeix en una nit al desert. Els primers noms van començar a ser pronunciats. Malauradament el meu no era un d’ells. El desànim començava a fer petjada en mi quan de sobte, algun dels déus de l’Olimp degué intercedir perquè el meu nom fora el següent.

​

     Si haguera deixat eixir la meua part més irracional de mi, un crit hauria provocat desenes de mirades penetrants en la meua persona. Però no, m’havia de contenir. Ara era un atleta de les Olimpíades i com a tal havia de comportar-me com s’esperava. Ja hi hauria el suficient temps de celebració a la taverna d’Heliop.

​

     En poc més de vint minuts la meua vida havia fet un gir molt brusc. Tenia l’oportunitat de representar a la meua ciutat en l’esdeveniment esportiu més important de l’època. Allí m’esperava l’honor, el triomf i la glòria, sota l’atenta mirada d’uns déus que ben segur esperaven que emulara mítics atletes com Melankomes o Astylos o herois tan famosos com Aquiles o Perseu que cada nit dormien milers d’infants grecs amb la narració de les seues gestes.

​

     Estava preparat per a marxar a Olímpia i...qui sap...fer-me un lloc...

​

a l’Olimp dels déus!